ULTIMES HORES ABANS DE MARXAR

Son les 05.09h del matí. Acabo de cuinar uns calamars farcits amb xirles. Dec dur desde les 03.30h desperta. Aquest era el menú que li volia cuinar al meu pare i la Isa ahir per sopar. Van vindre a acomiadar-se. Però amb tant enrenou no em vaig veure en cor de cuinar i és que desde principis d´abril que li van oferir al Pepe marxar a Perú, tot ha anat molt ràpid. Una nit va arribar a casa i em va dir: “Noe, em de parlar. Seu”. La cosa semblava seriosa i pel meu cap van passar multitut d´opcions: divorci, enfermetat,… en fi, totes aquestes pors que t´agafen quan pots percebre la gravetat i importancia d´un assumpte. Sense més ni menys em diu que a la seva feina li han ofert la possibilitat d´anar a viure a Perú. “Ah, només era això!!. Haver-ho dit abans, home”. 

En aquells moments ens van quedar tots dos bastant descol.locats perquè ara com ara no tenim pensat marxar del país, ni fer cap viatge llarg. Però ens ho vam plantejar seriosament. Un plantejament així no es fa amb 2 dies, sino que cal barallar moltes coses: situació actual, el pis, la familia, la Clara, la feina,… I pensant, pensant la empresa va decidir que hi havia una altra persona més adient per anar a fer aquest projecte. En part vam descansar, i en part ens vam quedar amb el dubte de qué havia pogut passar en aquest canvi de decisió. Però sempre confiant que si no anavem a Perú era perquè no ens tocava i potser hi havia alguna altra nova cosa per vindre. I efectivament, va ser així, i no es va fer esperar gaire. 

Al cap de 3 setmanes, la nova proposta va ser Colòmbia. Quan el Pepe m´ho va tornar a dir, ja no em va agafar d´imprevist. Ens vam mirar i vam riure. Aquell riure cómplice que no necessita paraules. Les condicions amb que marxem son bones i les ganes d´aventura i experiencia personal encara millors.  Tant sols fa 2 anys que em tornat del nostre viatge de 9 mesos i torne-m´hi.  Aquesta vegada els preparatius han estat una mica diferent. I dic diferent perquè la feinada de marxar és la mateixa però la actitut ha estat una altra. No hi ha aquell “subidón”, aquella emoció desbordada, no, aquesta vegada és una sensació més serena, més de tranquilitat, més de calma, de saber que hem d´anar cap a Bogotà. Això no treu que fa 1 setmana que estem de preparatius i estem desbordats: caixes, maletes, bosses, paquets,… Sembla que no té fi. Hem pogut tornar a fer l´exercici de deixar anar les coses que no fas servir: roba, sabates, bosses, llibres, coses de cuina, objectes de decoració,… Deixar anar, deixar anar, deixar anar. Com més deixes anar, millor et sents i més ganes tens de deixar i donar més coses. Tot i amb això encara hi ha moltes coses que es queden i que cal empaquetar i traslladar.

A hores d´ara ja queda poca cosa. Avui farem l´últim esforc. Espero poder gaudir d´un sopar més o menys tranquil. Els calamars reposats estarán boníssims. Demà a les 12.30h tenim el vol via Madrid amb Avianca. Cap a les 16.00h embarcarem al vol de Madrid-Bogotà .

Torno a obrir el blog per poder compartir amb tots vosaltres la nova experiencia i poder deixar testimoni del moments que estem visquent.  De mica en mica ens anem acomiadant de les persones que estimem i ens estimen. Com sempre els sentiments son contradictoris: d´una banda sap greu allunyar-te i d´una altra tens ganes de comencar un nou projecte de vida en l´altra part del mon. Espero apendre a combinar totes dues sensacions i veure la part positiva a tot plegat. 

Bé, amics del “to be free”, si ens voleu continuar seguint, intentarem mantindre el blog actualitzat amb fotos i vivències. Aquest primer article el faig en català per ser la meva llengua mare i ara com ara  transmet molt millor el que sento. Els següents els faré en castellà com la resta del blog. Vaig a intentar dormir una estona. Ara tinc la sensació de que la feina està feta i és que tenia pendent escriure abans de marxar. I estic contenta d´haver-ho fet. Ara que encara és de nit, que els carrers están en silenci, que la ciutat dorm, una Noe aventurera torna a nèixer. I aquesta vegada és especial perquè no només marxem el Pepe i jo, sinó que hi ha la Clara. Una petita trotamons que ens acompanya en el viatge de vida. 

Fins ben aviat.